Després de 1643 dies ha arribat el moment del canvi de l’ordinador de casa, el motiu del canvi no han estat problemes de prestacions i/o falles del maquinari, el motiu del canvi ha estat la capacitat d’ampliar la memòria. Últimament m’he afeccionat bastant a treballar amb les anomenades màquines virtuals, que no son més que emulacions per programari de sistemes informàtics, es a dir et permeten tenir varis ordinadors virtuals dins d’un ordinador físic. Per aquesta tasca es molt important disposar d’una quantitat obscena de memòria i això amb l’antic Mac Mini no era possible.
Ha estat una tasca feixuga pensar que estava disposat a renunciar i avaluar les diferents opcions que hi havien al mercat, passant per un portàtil connectat al monitor i teclat actual o un compacte de nova fornada dels anomenats ‘All-in-one’ en que els components del ordinador estan encabits a dins del mateix monitor. Finalment desprès d’una llarga reunió amb mi mateix vaig decidir per majoria absoluta que seria un altre Mac Mini.
Un cop l’he tingut davant meu he vist que si bé en el tema de programari, privacitat i llibertat no m’agrada gens la posició dels senyors de la ‘poma mossegada’, pel que fa a qualitat del maquinari segueixen sent els millors. Pel que fa al MacOS que porta de sortida el aparell segueixo pensant el mateix que fa 1643 dies i per tant, com vaig fer llavors, el primer que he fet es purificar-lo amb la instal·lació d’un sistema operatiu de veritat com ara Ubuntu, en la seva versió de 64bits per tal de poder gaudir dels 8 GB de memòria que porta l’aparell en qüestió. Aquesta vegada la instal·lació no ha estat ben bé el mateix ja que els sempre innovadors senyors de la ‘poma mossegada’ han oblidat el forat per ficar el CD d’instal·lació (o potser no porta lector, ves a saber) però un dispositiu de memòria USB (altrament anomenat ‘pendraif’) ha fet la feina perfectament i tot ha funcionat correctament a la primera, tal com esperava.